CONCEPTE   D 'EFECTE   HIVERNACLE:

    L'efecte hivernacle és un fenomen pel qual els gasos que es troben en l'atmosfera retenen la calor emés per la Terra. Esta calor prové de la natural radiació solar, però quan rebota sobre la superfície terrestre queda atrapat per la barrera de gasos. Al quedar-se estos gasos entre sòl i atmosfera, sense poder quedar alliberats a l'espai, l'efecte produït a escala planetària és molt semblant al d'un hivernacle. L'efecte hivernacle és la principal causa del calfament global.

 

 

 VIDEO EFECTE HIVERNACLE

 

 

 

GASOS PRINCIPALS:

 

 

-Dióxido de carbono (CO₂)

-Metano(CH₄)

-Óxido de Nitrógeno (N₂O)

-Gases fluorados

 

    Els gasos responsables d'este efecte són principalment el diòxid de carboni i el metà. Estos gasos, junt amb altres, han existit des dels orígens de la Terra. Però la seua presència en l'atmosfera va començar a multiplicar-se durant la Revolució Industrial, moment en què els avanços tecnològics van obligar a l'ús de combustibles fòssils. A partir de llavors, esta dinàmica no ha fet més que incrementar-se, aconseguint un 35% més de diòxid de carboni que en els nivells preindustrials.

 

 

VENUS,  EL  PLANETA  DE  L'EFECTE  HIVERNACLE

 

 

    Per la seua situació en el sistema solar i la seua semblança de grandària amb la Terra, Venus va ser considerada durant molt de temps el planeta bessó de la Terra. Després de tot, per la seua distància al Sol, es podia estimar que la temperatura en la superfície de Venus hauria de ser d'uns 70 u 80 graus centígrads, la qual cosa podria permetre l'existència de vida diferent de la humana.

 

    No obstant això, este panorama encoratjador va ser desapareixent gradualment. A principis de segle va quedar establit que el que veiem de Venus des de la Terra no és la seua superfície, sinó la capa superior de núvols. Degut al fet que és impossible veure la superfície venusina, l'atmosfera de Venus havia de ser molt mes grossa que la de la Terra. En 1924 es va mesurar la temperatura de la capa superior de núvols i es va trobar que era de -30 graus centígrads. En primera instància es va pensar que esta grossa atmosfera podria poteger al planeta de la radiació solar i fer que la temperatura en la superfície fora encara mes semblant a la de la Terra.

 

    No obstant això, en 1940 Rupert Wildt, va estimar que d'estar composta principalment d'algun gas semblant al diòxid de carboni, l'atmosfera venusina hauria de retindre la radiació infraroja que emet la superfície del planeta provocant un calfament semblant al d'un hivernacle. Wildt va estimar que la temperatura en la superfície de Venus podria arribar a aconseguir uns 140 graus centígrads. Van passar quasi 20 anys i en 1958 van ser reportades observacions amb radiotelescopis que van revelar una temperatura superficial de 350 graus centígrads. Aquest descobriment va confirmar la hipòtesi de Wildt de que l'atmosfera de Venus funciona com un hivernacle.

 

    A finals dels anys seixantes les sondes soviètiques Venera 4, 5 i 6 van penetrar la grossa capa de Venus, i si bé cap va aconseguir arribar a la superfície transmetent dades, van comprovar que l'atmosfera de Venus està constituïda en 97 % de diòxid de carboni, el hui en dia denominat gas de l'efecte hivernacle.

JOHANNES KEPLER

BIOGRAFIA:

-Va ser un astrònom, astròleg i matemàtic Alemany conegut fonamentalment per les seues lleis sobre el moviment dels planetes en la seua òrbita al voltant del Sol. Va ser col·laborador de Tycho Brahe. 

-Va tindre 9 fills amb les seues dones Susanna Reuttinger i Barbara Müller.

-Va nàixer el 27 de desembre de 1571 i va morir el 17 de novembre  de 1630.
-La seua religió principal va ser el luteranisme.

 JOHANNES KEPLER

 

 

 

LA  APORTACIÓ  DE  GALILEU:

-Galileu va difundir el sistema heliocentric de Copérnic.

-Gracies a les idees d'un óptic holandés va construir el seu propi telescopi amb el que va

apreciar que la Lluna tenia relleu i va demostrar que La Vía Làctia era un conjunt d'estreles .

-Va creure poder justificar el gir de la Terra mitjant la teoría de les marees. La conclusió era correcta pero la teoría no. Anys mes tard Newton va demostrar que es devía a la gravetat de la Lluna.

-L'aportació mes gran de Galileu va ser el desenvolupament del mètode científic.

ELABORACIÓ  DE  LES  LLEIS  DE  KEPLER:

-Johannes Kepler en 1600 va anar a treballar com ajudant matemàtic de TYCHO BRAHE, el millor compilador de l'història de dades astronòmiques sense cap aparell òptic.

Tycho Brahe va morir un any i mig despres de conèixer a Kepler, aquest es va poder quedar amb el valiosos registres de Tycho. Quan Kepler va intentar obtindre la órbita circular de Mart, fracasà. Llavors, va buscar altra corva i va trovar un ajust perfecte amb el elipse. Així va naixer la primera llei de Kepler.

 

TYCHO BRACHE:

-Tycho Brache va ser educat i criat per els seus tios, ja que eren d,una familia adinerada. El seu tio li va pagar els estudis en la Universitat de Copenhague. Alli va estudiar astronomía. Als setze anys va deixar Dinamarca per a anar a la Universitat de Leipzig. El 21 de juny de 1562 el seu tio va morir i ell va heretar el seu patrimoni, gracies a la herencia va pode viatjar a la Universitat de Wittenberg i, més tard, es va establir en Rostock, on es va titular, cursant estudis d'astrologia, alquímia i medicina.

 TYCHO BRAHE

 

 

 

ENUNCIAT  DE  LES  LLEIS  DE  KEPLER:

Primera llei de Kepler ( lley de les órbites )

•  Els cossos celests tenen moviments el·líptics al voltant del Sol, estant este situat en un dels 2 focus que conté l'el·lipse.

Segona llei de Kepler ( llei de les arees )

• La velocitat dels planetes en la órbita. Les àrees agranades pels ràdios dels cossos celests són proporcionals al temps usat per aquells a recórrer el perímetre d'eixes àrees.

Tercera llei de Kepler ( llei armónica o dels periodes )

• El quadrat dels períodes de l'òrbita dels cossos celests guarda proporció amb el poal de la distància que hi ha respecte al Sol.

 

VIDEO SOBRE LES LLEIS DE KEPLER:https://www.youtube.com/watch?v=lln0C2--xHk

 

 

 

MODEL PLATÒNIC DEL SISTEMA SOLAR

 

-Kepler publica el seu Mysterium cosmographicum en 1596, mentres donava classes en Graz. En este llibre, l'astrònom proposa, amb prou encert (un error inferior al 10%) , un model del sistema solar, basat en el sistema copernicà, en el que la relació entre les distàncies dels sis planetes coneguts fins al moment podien entendre's com cinc sòlids platònics tancats dins d'una esfera que representava l'òrbita de Saturn.